Em dic Oriol Barba, tot i que molts em diuen Uri, i des de petit el cinema ha estat el meu refugi i la meva manera d’entendre el món. Quan tenia deu anys, volia ser el Harry Potter, però ja tenia l’edat suficient per adonar-me que una cosa així no passaria mai. Tot i això, aquell desig no va desaparèixer; es va transformar. Vaig entendre que l’única manera d’entrar en aquell món màgic era a través del cinema, on les històries no només s’expliquen, sinó que es construeixen.

De petit sempre m’he sentit diferent. M’agradava vestir amb americana i pajarita, preferia les pel·lícules a l’esport, escoltava música d’altres èpoques i, al pati, en comptes de jugar a pilota, m’inventava històries inspirades en el que havia vist. Podia passar hores imaginant escenes, personatges i conflictes, i després escriure’ls en una llibreta en forma de guió, amb la intuïció que algun dia allò podria existir més enllà del paper.

Amb el temps, aquesta diferència em va fer més conscient de mi mateix. En canviar d’escola no vaig encaixar, i durant l’adolescència va aparèixer la vergonya: per ser com era, per voler dedicar-me a alguna cosa que semblava poc realista, per sentir que anava en una direcció diferent. Però amb els anys també he entès que aquesta manera de mirar és precisament el que em connecta amb el cinema.

El meu primer gran somni va ser ser actor. Durant molt temps vaig dubtar si tenia sentit dir-ho en un context com aquest, però ara sé que no és una contradicció. La interpretació i la direcció neixen del mateix impuls: entendre les persones. Quan actuo, el que més m’interessa és el procés de construir un personatge: saber què pensa, què amaga, d’on ve i per què actua com actua, encara que això no es vegi a la pantalla. És aquesta mirada la que vull portar a les històries que explico.

M’interessa un cinema centrat en el component humà, on el conflicte neix de les pròpies persones. Històries que observen més que jutgen, que troben bellesa en allò quotidià i en les contradiccions. M’atrauen mirades com la de Paolo Sorrentino, la tensió de Alfred Hitchcock o la força narrativa de Quentin Tarantino, així com l’atmosfera dels westerns com El bueno, el feo y el malo.

També m’he adonat que ja no miro les pel·lícules com abans. Sense buscar-ho, em fixo en com es construeix una escena: els enquadraments, els moviments de càmera, els canvis de pla, el ritme, la música, el color. És una manera de mirar que m’ha sortit sola, gairebé sense adonar-me’n.

Tot i això, no sempre he seguit aquest camí amb convicció. Durant un temps vaig deixar de creure en mi i he acabat estudiant una carrera que no m’omple. L’any passat vaig visitar l’ESCAC, però la inseguretat va guanyar i no em vaig presentar a les PAP.

La revelació definitiva va arribar després de participar com a actor en un curt rodat a l’ESCAC. Recordo estar al set, observant com es construïa una escena: la llum, els enquadraments, el silenci abans d’acció. Per primera vegada en molt temps, no tenia dubtes. Estava exactament on volia estar.

Per això avui escric aquest text. Perquè no m’imagino un futur en què no ho hagi intentat. Vull explicar històries i aprendre a fer-ho amb rigor i intenció, en un moment en què tot passa molt ràpid i sovint costa aturar-se a mirar de veritat. I l’ESCAC representa el lloc on aquesta necessitat pot prendre forma.

Perquè, al final, sense saber-ho, sempre he estat mirant el món com si ja fos una pel·lícula.